The Last Five Years

Les dues cares de la moneda

Posant-nos en context…

“The Last Five Years” és un musical arriscat: només dos personatges en escena, que parlen de la seva relació, però que mai s’arriben a trobar a dalt de l’escenari. És un dels musicals més coneguts del compositor Jason Robert Brown, i crec que no hi ha estudiant de teatre musical que no hagi cantat com a mínim alguna de les seves cançons en algun concert de repertori. Per molt conegut que sigui entre la comunitat, no ha estat fins aquest any que ha arribat a Broadway, ja que sempre que s’ha representat a Nova York ha sigut a l'Off-Broadway, és a dir, en algun teatre amb menys de 500 seients. No és d’estranyar, ja que al ser un musical de petit format, no cal un gran escenari per a representar-lo. Però crec que, a l'escollir a Nick Jonas com a un dels protagonistes, la cosa canvia: evidentment hi ha una gran base de fans amb ganes de veure a un dels seus ídols de Disney Channel. Així que, per només quatorze setmanes, el Hudson Theatre va ser la llar d’aquesta entranyable parella, basada en el mateix matrimoni de Jason Robert Brown. De fet, li va caure una denúncia per part de la seva exesposa, Theresa O’Neil, per trencar una de les clàusules del divorci on es demanava específicament que no escrigués cap obra sobre el tema. El compositor va haver de canviar alguns elements de la trama per tal de diluir les similituds amb la seva pròpia relació.

La prèvia al show

No era un musical que em cridés especialment l’atenció, ni tampoc he sigut mai gaire fan dels Jonas Brothers. Però el mateix dia que la meva universitat venia entrades per a The Outsiders, també en tenien per a “The Last Five Years”. Tot i això, els organitzadors de la venda van deixar-nos clar que només podíem comprar una entrada per a un dels espectacles, i que els estudiants de grau tindrien prioritat. No sabeu el disgust que li va agafar a la noia que tenia al davant, una “Jonatica” de tot cor, quan va haver d’abandonar la cua pel fet de ser estudiant de màster. Vaig sentir que li deien que podria tornar l'endemà, assegurant-li que segur que en quedarien. No sé si al final va aconseguir entrada, però ja us podeu imaginar qui es va tornar a presentar al taulell de recepció l'endemà.

L’entrada que m’havien donat em situava al pis de dalt de tot, al lateral dret. No era el lloc ideal, però oferia una visió panoràmica. Com us deia abans, no em molestava gaire no tenir al Nick Jonas just davant, així que estava prou conforme. El que sí que va ser insòlit va ser quan, de cop, un dels acomodadors se’m va apropar i em va demanar si venia amb el grup universitari. Vaig suposar que deuria referir-se que formava part del grup de gent que havíem comprat les entrades via la recepció. Em va demanar si em podia canviar de lloc, ja que hi havia una parella que havien comprat les entrades per separat i volien seure junts. L’acomodador em va prometre que el meu nou seient seria “una mica millor” que el que tenia originàriament. No tenia res a perdre, havíem pagat tots el mateix preu per a l’entrada, i tampoc volia esguerrar-li la cita a algú altre, així que vaig acabar a una fila més enrere, però molt més al centre.

En el Playbill venia inclosa una línia temporal amb les cançons del musical. Allà s’indicava en quin ordre apareixien al musical, però també en quin punt se situaven dins de la cronologia de la trama. Cada un dels dos personatges narra la relació des de punts diferents. El Jamie viu els seus cinc anys amb la Cathy de manera lineal i cronològica, començant el seu arc narratiu en el moment en el qual comencen a sortir i com la relació va madurant. En canvi, la Cathy comença el musical havent d’afrontar la ruptura amb el Jamie, i va retrocedint en el temps fins a acabar a la primera cita.

Què és “The Last Five Years”?

La història del Jamie i la Cathy comença com qualsevol història d’amor: dos joves amb somnis en una gran ciutat. El Jamie aspira a ser un escriptor famós, mentre que la Cathy somia en convertir-se en una actriu de renom. Junts, descobriran què és estar enamorat, i quin lloc tenen les aspiracions i els somnis en una relació de parella. El musical ofereix, a més a més, dues narratives: la cronològicament ordenada del Jamie, i la retrospecció de la Cathy, fent que coneguem les etapes de la relació des del punt de vista de cadascun.

Escolta la banda sonora!

Nota: Actualment no està disponible cap enregistrament de la versió de 2025. Podeu gaudir del àlbum original de 2005.

Jamie

Amb les cançons del Jamie vivim la relació de manera cronològica. Comença entusiasmat amb la Cathy i s’il·lusiona amb la idea de poder trencar la seva ratxa de cites amb noies jueves. Aviat aconsegueix que el seu llibre es publiqui, i de seguida ell i la Cathy es muden a viure junts. Tot i que la carrera com a actriu de la Cathy sembla no estar passant per un bon moment, ell intenta animar-la explicant-li les noves històries que se li ocorren per a escriure. Just després de casar-se, la relació es tensa: cada cop més exitós, el Jamie fa un esforç per a resistir les temptacions de veure a altres dones, sumant-li a la negativitat de la Cathy. En veure que s’està quedant estancada, la Cathy es tanca en banda mentre que el Jamie intenta fer-la sentir inclosa, convidant-la a la presentació del seu nou llibre. Ja cap al final de la relació, el Jamie es desperta amb una altra dona al llit, i li diu que “podria enamorar-se d’una dona com ella”, tal com li havia dit a la Cathy quan la va conèixer. El Jamie intenta defensar-se, acusant la Cathy d'envair la seva privacitat, però el mal ja està fet.

Cathy

Coneixem a la Cathy quan acaba de trencar la seva relació de cinc anys amb el Jamie. A mesura que avança la trama, veurem les raons per les quals acaba tan devastada al final (o al principi, depenent de com es miri). La Cathy passa el seu aniversari sola, a Ohio, mentre que el Jamie ha de tornar a Nova York. Mentre que nota que la seva carrera s’està estancant, la Cathy és testimoni de com el Jamie triomfa amb cada llibre que publica, i com cada cop tots dos s’allunyen més degut a les seves diferències professionals. La Cathy aconsegueix feina a Ohio, en una companyia plena d’actors excèntrics, després de presentar-se una infinitat d'audicions. A mesura que arribem al final de l’obra, veiem a una Cathy cada cop més il·lusionada i, per tant, més innocent, emocionant-se per conèixer als pares del Jamie i desitjant no acabar en una vida de casada monòtona com la de la seva millor amiga. I així doncs, mentre el Jamie veu com la seva relació mor, des del punt de vista de la Cathy, acaba de néixer.

Una història, dues realitats

El fet que la primera escena sigui la Cathy lamentant-se pel seu matrimoni fallit amb el Jamie, ja fa que la balança s’inclini cap al seu costat. No ajuda que tan bon punt acabi el seu “Still Hurting” aparegui de cop i volta el Jamie cantant als quatre vents el molt enamorat que està d’ella. Per tant, ja estàs tota l’obra condicionada al saber que el Jamie li trencarà el cor a la Cathy. Fins i tot fa ràbia veure com ell a la seva segona cançó ja està triomfant, mentre que ella no avança mai, ni tan sols quan la seva trama es desenvolupa cap enrere. De fet, a mesura que transcorre l’obra, la Cathy es torna més innocent i crèdula de què la seva relació florirà. Però nosaltres, el públic, sabem que és una tragèdia anunciada.

Una de les regles principals de “The Last Five Years” és que els dos actors no s’han de trobar mai a l’escenari, per tal de crear aquesta dinàmica de “les dues versions” i recrear la distància que els separa, tant físicament com emocional. L’única excepció és el duet “The Next Ten Minutes”, quan es casen. El cas és que aquesta producció en concret, dirigida per Whitney White, ho trencava en diverses ocasions, fent que la metàfora sobre la distància emocional entre els dos es perdés.

Com a petit comentari crític, l’Adrienne Warren es va menjar al Nick Jonas. Tenint en compte que havia interpretat a la Tina Turner en el seu musical biogràfic, per la qual cosa podeu imaginar la potència vocal que tenia. En canvi, el Nick quedava deslluït. D’altra banda, se suposa que la Cathy ha de ser una actriu mediocre, i la veu tan potent i versàtil de l’Adrienne creava una paradoxa, que, malauradament, viuen molts intèrprets: si té talent, per què no l’agafen?

Stagedoor

L’stagedoor estava al carrer de darrere el teatre, per la qual cosa implicava haver de rodejar tot el xamfrà. Per sort, vaig preguntar a un dels guàrdies de seguretat quina era la manera més ràpida d’arribar-hi i em va indicar una drecera, entrant pel passadís que connectava el teatre amb un hotel. Això em va estalviar un parell de minuts i el fet d’haver de creuar una multitud de “Jonatiques”. Tot i això, ja hi havia gent ocupant les primeres files de les barricades. El Nick Jonas i l’Adrienne Warren van sortir a saludar, però sense firmar. Almenys van tenir el detall de fer una passejada d’una banda a l’altra del stagedoor, saludant a tothom que estava allà.

Recomanació

Diria que si esteu passant per una ruptura, us podreu sentir identificades amb les cançons. Però també les que estigueu felices amb la vostra relació trobareu cançons a qui dedicar a la vostra persona especial. I si esteu solteres, no deixa de ser una història real, amb alts i baixos, d’on podem treure alguna cosa. Si una cosa falla en la relació del Jamie i la Cathy és la comunicació. El destí no és just amb ells, afavorint la carrera d’un i castigant la de l’altra, però arriba a un punt on no poden donar-se més suport, perquè l’orgull els guanya. “The Last Five Years” ens ensenya que una relació és cosa de dos individus, amb somnis propis, però que al final del dia, s’han de donar suport mútuament, indiferentment de les adversitats.