Smash

Més enllà de la franquícia

Posant-nos en context…

El 2012, l'NBC va estrenar “Smash”, on un grup d’artistes i productors es llançaven en l'odissea de crear un musical sobre la vida de Marilyn Monroe. Si hi ha dues coses que als productors de Broadway els encanten són els musicals biogràfics i les adaptacions. Així que un musical basat en la sèrie, que alhora tenia un altre musical dins, i a sobre centrat en una de les figures més icòniques de la història, havia de ser un èxit.

Tot i la gran quantitat de gent que demanava veure les cançons de Smash a Broadway, el musical només va durar mitja temporada, ja que al moment d’estrenar-lo, molts fans es van sorprendre amb la quantitat de canvis que se li havia fet a l'univers Smash. El cas és que els fans de la sèrie preferien veure Bombshell a Broadway, és a dir, el musical que es crea dins la sèrie, en lloc d’una adaptació del que passa darrere d’escenes. Sumant-hi al fet que va rebre només dues nominacions als Tonys i no se’n va emportar cap, en una de les tem

La prèvia al show

Vaig anar a veure Smash quan encara estaven de prèvies. Pels que no estigueu familiaritzats, les prèvies són funcions que es fan abans de la data oficial de l’estrena per tal de provar l’espectacle amb el públic. A més a més, hi solen assistir periodistes i mitjans de comunicació per a començar a confeccionar crítiques i notícies sobre l'obra. Com que durant aquest període, el musical està en mode “proves” pot ser que s’hi realitzin alguns canvis a l’hora de l’estrena, que poden ser des d'alterar alguna frase del guió fins a modificar escenes senceres. El gran avantatge és que les productores solen posar preus reduïts a canvi de veure l’espectacle en procés.

Com gran part de les matinals del dimecres, el públic consistia principalment en gent gran que venien a passar el matí a la ciutat fent alguna activitat cultural amb el seu grup. L’Imperial Theatre, que havia sigut la llar de Els Miserables durant anys, es troba casualment al costat d’un solar al mig del carrer 45. De fet, aquest solar se sol utilitzar per al Broadway Flea Market, un mercat d’objectes d’antigues produccions, on es poden trobar autèntiques relíquies de Broadway.

Què és “Smash”?

Un grup d’artistes de Broadway estan a punt d’estrenar el seu nou espectacle, Bombshell, el musical basat en la vida de Marilyn Monroe. Però com a tota producció, el caos s’apodera a la sala d’assaig quan la protagonista, Ivy Lynn, decideix provar mètodes poc ortodoxos per a posar-se en la pell de la rossa més icònica del cinema. A banda d’això, el Nigel, el director excèntric del musical ha de lidiar amb el matrimoni dels guionistes Tracy i Jerry, que busquen solucionar els seus problemes tirant-se indirectes a través de canvis en el guió. I per si no n'hi hagués prou, la productora Anita ha contractat a un becari més interessat en TikTok que en Broadway. Sort que el Nigel compta amb la seva ajudant de direcció Chloe, i l’amable substituta Karen, sempre a punt per a sortir a escena. Però tant sí com no, Bombshell ha de ser un èxit!

Escolta la banda sonora!

Escolta també la banda sonora de la serie original!

El pes de la franquícia

La idea de fer meta-teatre i ensenyar com són els drames dels productors, actors i tècnics d’una obra de Broadway en un to de comèdia pot semblar divertida. El problema arriba quan aquest musical es ven sota el nom d’una franquícia ja coneguda. No he vist la sèrie sencera, però pels fragments que he vist i he pogut investigar, tenia un to més dramàtic i seriós. Tot i que buscava fer un homenatge als treballadors de Broadway, la sèrie tenia uns personatges fixos, amb unes històries i dinàmiques que s’anaven construint episodi a episodi. Evidentment, és inviable incloure absolutament tot el contingut en un musical de dues hores i mitja, i per això es va decidir tornar a començar de zero. De fet, l’únic que es manté és la idea de fer un musical sobre la Marilyn Monroe, les cançons, i un parell de noms. La resta, tot nou.

Amb una història nova, els personatges es transformen amb ella. L’Ivy ara és una estrella de Broadway consolidada, amb el paper de Marilyn Monroe promès des del primer moment, mentre que la Karen és la seva millor amiga i persona de confiança per a substituir-la. Si en la sèrie eren rivals durant el procés de creació del musical, ara que la història comença en mig dels assajos, s’ha esborrat qualsevol rastre d’enemistat entre elles. Es diu que els escriptors del musical van optar per evitar confrontar a dues dones, sense saber que es poden fer bones dinàmiques de rivalitat sense carregar-se la sororitat (com per exemple Death Becomes Her, Chicago, o fins i tot Six). Com que el musical adopta principalment un to còmic, posar en primer pla una confrontació seriosa podria tensar la trama.

Drama darrera escenes

Qualsevol persona que hagi estat en una producció teatral, ja sigui professional o amateur, se sentirà identificada amb Smash, i segurament alguna escena li arrencarà algun somriure. Tothom ha tingut un director estressat amb la data de l’estrena al caure, guionistes fent canvis d’última hora, o algun company que sempre portava pastissets per a tota la companyia. Les escenes se senten properes, sobretot al primer acte, que se centra amb el procés d’assajos finals fins a la primera prèvia del musical. El cas és que, com que totes les cançons del musical son diegètiques, aquestes es veuen tallades diferents cops per a deixar lloc al diàleg i així avançar la trama. En altres paraules, les cançons que veu i escolta el públic són percebudes de la mateixa manera pels personatges. Això vol dir que la banda sonora és més aviat un element decoratiu que no pas un motor, i que la majoria de cançons són interpretades per l’actriu (o actrius, com veureu més endavant) que interpreta a la Marilyn.

El surrealisme s’apodera de la sala d’assaig quan la Tracey, la lletrista i meitat de la dupla de guionistes, ofereix a l’Ivy un llibre escrit per l’antiga mentora actoral de la Marilyn. L’Ivy contacta amb l’autora del llibre perquè li doni classes per a convertir-se en Marilyn, tot i que els mètodes que utilitza fan que l’Ivy adopti una actitud de diva insofrible. Mentre l’Ivy se salta assajos, la Karen és qui fa de Marylin fins a gairebé el passi de premsa. La mala actitud de l’Ivy fa que, inevitablement, tot el públic es bolqui de ple amb la Karen, amb l’esperança que pugui sortir del paper de “noia de fons” per a ser la protagonista. Però un incident amb els cupcakes que sempre porta, la Karen queda fora de combat per a interpretar a la Marilyn: el seu marit, que interpreta al Joe DiMaggio i primer marit de la Marilyn, fart del comportament de l’Ivy, havia introduït laxant en el cupcake reservat per a aquesta última. Com que l’Ivy no hi era, la Karen se’l menja, causant que no pugui actuar. Llavors, qui farà de Marilyn?

La màgia del teatre… i de TikTok

En un d’aquests girs de guió casualment convenients apareix la Chloe, l’ajudant de direcció que, tot i que és la seva feina, se sap tot el guió. De fet, en el passat havia intentat ser actriu, però cap productor li feia cas per ser una noia de “talla gran”. Ja em sospitava que anava a tenir un paper rellevant, ja que la mateixa Ivy Lynn l’havia animat al principi de l’obra a atrevir-se a pujar a l'escenari, però no m’esperava que de cop acaparés tant de protagonisme com per acabar tancant el primer acte amb “Let Me Be Your Star”, la cançó més famosa de Smash.

El becari de la productora convida a una pila d’influències al passi de gràfics. Gràcies a la màgia de TikTok, tothom s’enamora de la Chloe i demanen fer fora a l’Ivy després de veure la primera prèvia. Em va saber molt greu el que li van fer al personatge de la Karen, tant en la trama com a desenvolupament de personatge. Recordem que la Karen és l’altra coprotagonista de la sèrie i la nèmesi de l’Ivy. En el musical ni se la contempla com a opció per a substituir a l’Ivy, malgrat que sigui exactament la seva feina i un dels pilars de l’ADN de Smash. Si bé semblava que els guionistes no volien confrontar a dues dones, ara de cop hi ha un altre debat entre els #TeamIvy i els #TeamChloe. Sort que dins del musical el personatge de la Karen és conscient de com se l’està menyspreant, i es permet deixar-se anar i cantar algunes cançons de la Marilyn, com “They Just Keep Moving The Line”. Llàstima que la única lliçó que ens deixa el personatge és que no importa si ets bon professional i bona persona, si algú té més talent que tu o encaixa millor en el paper, no servirà de res que t’esforces.

Entre Marilyn Monroe i Norma Jean

Crec que el principal problema del musical Smash és justament el tema pel qual intenta passar a través de les trames i personatges: la representació de la figura de la Marilyn Monroe. Al meu parer és un dels personatges més explotats pels mitjans de comunicació, fins i tot després de la seva mort. La Marylin va ser presonera durant tota la seva vida d’aquesta imatge de “rossa tonta”, quan en realitat era tot el contrari: no només tenia un coeficient intel·lectual altíssim, sinó que a més a més va crear la seva pròpia productora. També se la va senyalar pel seu abús de substàncies, mentre ella intentava buscar qualsevol mètode per a alleujar el dolor que li causaven els múltiples avortaments, l’endometrosi, i per conseqüent, la depressió.

En el musical hi ha petits intents per a rendir homenatge a la Norma Jean, la persona que era la Marilyn Monroe abans de ser Marilyn Monroe. Per exemple, inclouen una cançó en el que ella parla del piano de segona mà de la seva mare, un dels seus pocs records feliços de la seva infantesa. Però en la gran majoria de números es posa per davant al personatge que tothom coneix de la rossa femme fatale.

Després de que durant tot el segon acte d’arros seguí el debat sobre qui hauria d’interpretar a la Marylin i l’Ivy demani perdó per haver estat una horrible companya, Bonbshell s’estrena oficialment, i acaba sent un fracàs. El becari de la productora té la seva segona i última idea genial: crear un musical sobre com és crear un musical. Sí, el meta-teatre té aquestes coses… La veritat és que em va semblar un final un pèl fluix per tot el que portaven arrossegant, però, això sí, els riures no va faltar.

Stagedoor

Aquella setmana vaig veure quatre musicals, i en cada un d’ells vaig haver d’enfrontar-me a un clima totalment diferent. Tot i ser l’última setmana de març, recordo sentir les meves mans congelar-se amb el Playbill a les mans. Però tan sols quaranta-vuit hores després, estava traient-me la jaqueta i arromangant-me al stagedoor de John Proctor is the Villain, i aquell mateix cap de setmana, creuant una pluja torrencial per anar de Floyd Collins a Death Becomes Her. Malgrat el fred, van sortir moltes de les actrius, incloent la Caroline Bowman (Karen), la Bella Coppola (Chloe) i fins i tot la Robyn Harder (Ivy Lynn). Vaig voler gravar com la Robyn m’estava firmant el Playbill, amb la mala sort que vaig ser tan burra de no prémer el botó d’enregistrar quan tocava. Suposo que em vaig quedar tan parada en veure com, encara de més a prop, s’assemblava a la mateixa Marilyn Monroe.

Recomanació

Per desgràcia, avui en dia no és possible veure el musical en directe, ja que no va triomfar gaire aquesta temporada i es va veure obligat a tancar prematurament. Almenys van poder gravar el disc amb les cançons, i amb sort, encara podreu percebre alguns diàlegs. Si més no, Smash és un homenatge a aquells que es dediquen al teatre en qualsevol aspecte, des de dirigir fins a ser simples espectadors. És un mirall i una caricatura d’aquest món que, per molt que ens posi contra les cordes, és el que ens fa feliços al final del dia. Això sí, si heu vist la sèrie, millor que feu un "reset" de tot el que creieu saber i preneu-vos-ho com una versió alternativa del multivers Smash.